De la cosa eqüestre i l’absurditat

derribada-estatua-del-general-franco-1477001609792

(font: elperiódico)

Treiem del forn una col·laboració calenteta des dels Països Catalans il·luminant-nos en el tortuós camí dels farums de la memòria. El Paio de l’Empalme ens ofereix una dosi d’art popular i grima. Franco, por i fàstic a Barcelona. No s’ho perdin!

“L’espai (social) no és una cosa entre les coses, un producte qualsevol entre els productes: més aviat envolta les coses produïdes i engloba les seves relacions dins la seva coexistència i simultaneïtat: en el seu ordre i/o desordre (relatius). […] No hi ha res imaginat, irreal o “ideal” comparable amb un signe, amb una representació, amb una idea o amb un somni. Efecte d’accions passades, l’espai social permet que tinguin lloc determinades accions, en suggereix unes i en prohibeix d’altres.”

Henri Lefebvre, La producción del espacio

Bé, bé, bé. Què més es pot dir sobre el tema de la setmana? Que si l’estatueta amunt, que si l’estatueta avall. Ara una nina inflable (genial retrat de l’heteropatriarcat per “ofendre” l’imatge del dictador), ara una estelada (blava, clar), pintura, ous, la bandera de l’orgull LGTBI… Una figura decapitada cavalcava dins la profunditat de l’imaginari social barceloní amb nocturnitat i alevosía. Per mi ha estat màgic, cinc dies d’amor fet realitat, llums estroboscòpiques entre les que s’escola el fulgor ultraviolat que fa brillar les restes de farlopa barata al nariu d’una desconeguda mentre reboten contra el seu cos les ones i loops de Sweet Revenge de Pont Aeri. Una mica com Kirkegaard.

Una muneca hinchable en la estatua del decapitado Franco Foto Ignasi Fortuny

(font: elperiodico).

Prou, ja paro, he de fer això de la manera més rigorosa possible, em disculpo com el Pizzicato. Perdó, Pisarello. Sí, avui s’ha disculpat i per què? Perquè una colla “d’antifeixistes” (sí, sí, entre cometes perquè no parlo dels de veritat) han decidit rebentar una exposició programada a l’espai Born Centre Cultural dedicada a l’ús de la simbologia urbanística del segle XX barceloní. Davant del Born. Error? Contradicció? Provocació? Creació de diàleg sobre l’imaginari col·lectiu que es produeix per la politització (des del meu punt de vista necessària) de l’espai social i comú del carrer. Aquell No Lloc, que en el fons és més lloc que cap altre, dut al discurs extrem de la politització, que ens permet fer una reflexió sobre el sentit dels símbols polítics que transformen, d’una manera o altra, un espai comú.

estatua-franco-1476951803383

(font: elperiódico).

Ai, les JNC… Fa gràcia que ens parlin de memòria antifeixista, potser no recorden que a les eleccions municipals del 1981 més de la meitat dels alcaldes catalans de CDC eren ja alcaldes durant la dictadura franquista. Ironies de la vida? No pas, ni de conya. Ah, amigues, la memòria de la classe dominant i la voluntat política dretana és més efímera que l’orgasme d’un parell de conillets de bosc. Sí, sí, ara digues-me: “I en Carrasco i Formiguera què? Eh? I les tortures contra l’expresident Pujol?” Cert, cert, teniu raó, les presons estaven farcides de militants de la dreta catalana i de la burgesia industrial.

Bé, em torno a desviar, perdó. Tornem al tema que ens pertoca. Que l’ajuntament de Barcelona potser no ha estat prou hàbil en l’explicació dels motius de l’exposició? Pot ser, ara, que el lloc no és precisament l’ideal? Mentida, ans al contrari. Que fereix sensibilitats? Sembla ser que sí, però potser ens hauríem de preguntar de qui fereix sensibilitats i per què fereix les sensibilitats precisament d’aquests. Que la boirina tertuliana no ens impedeixi veure el profund benefici que aflora de la creació d’un discurs deconstructor d’allò preestablert i de la posada en dubte de les simbologies. Siguem sincers amb nosaltres mateixos, fem la reflexió política que pertoca d’un fet com aquest i no caiguem a la trampa de banalitzar la provocació necessària que crea discurs i que, per tant, ens remou la consciència i ens permet descobrir les realitats amagades del discurs polític urbanístic.

img-20161021-wa0005

(font: niputaidea).

Sí, sí, som millors que ells, oi? Per això, tu tros progre ben assegut a la cadireta mires un coi de pantalla amb un text que et mola i te’n fas palles mentals autocomplaents. Al Mediterrani no hi està passant res, ni als CIE, ni enlloc. No surtis a manifestar-te i segueix llegint merda per internet que el món ja no es pot canviar pas i, a més, tu sol no podries fer-hi res, oi?

El Paio de l’Empalme

Anuncios

Un comentario en “De la cosa eqüestre i l’absurditat

  1. Pingback: As pedras de San Lourenzo. Arqueología Pública a todo tren. | Grupo Arqueología Social

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s